À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut) de Marcel Proust (1871-1922) com molts de vosaltres ja sabeu és una novel·la composta de set parts escrites de 1908 a 1922,[i]. La primera part s’anomena Du côté de chez Swann comprèn: Combray, Un amour de Swann i Nom de pays: le nom.
El que mereix el nostre interès és l’itinerari editorial d’una obra mestre com la Recherche, és a dir el camí que ha hagut de recórrer una obra de tanta importància abans de ser publicada i la guerra editorial a la qual ha sigut sempre sotmesa. No oblidem que les darreres parts de la Recherche es van editar a títol pòstum.
Nosaltres ens fixarem sobretot en els inicis, en la primera part, quan encara vivia el seu autor i com Marcel Proust es va espavilar perquè pugui sortir a la llum un text determinant de la literatura universal.
No tots els editors van mostrar entusiasme quan reberen al 1913 el manuscrit d’aquesta novel·la, Gallimard rebutjà la seva publicació. Proust no ho va tenir fàcil després del rebuig d’un dels editors més importants de França, però acabà seduint a Grasset al mes de novembre 1913 mitjançant una autopromoció insistent, l’avançament de diners que Proust posa sobre la taula perquè es pugui finalment editar a despeses d’autor, una obra que el propi Proust mitjançant la utilització d’un pseudònim qualifica de petita obra mestre “petit chef d’oeuvre”.
L’editorial Grasset en els anys 1910 estan dirigides per Louis Brun que intueix que el text escrit per Proust no tindrà forçosament el camí fàcil però que acaba deixant-se convèncer per els arguments comercials avançats pel propi Proust a qui hem de reconèixer avui en dia un gran talent de comercial.
Louis Brun inclou en la seva edició tota la correspondència entre l’autor i l’editor, llargues cartes on Proust per exemple intenta convèncer l’editor de l’impacte que tindrà en el públic la lectura del seu llibre. Amb aquestes missives, Proust procedeix a una auto promoció de la seva obra que converteix la primera edició de Grasset en una obra realment fascinant ja que ens fa descobrir com el món del llibre i de l’edició s’organitzaven mitjançant un auto màrqueting , és a dir, una promoció assegurada per els propis escriptors.
Els autors quan escrivien, pensaven en vendre la seva obra i com fer que aquesta obra tingués el més gran èxit possible de cara al públic. De fet podem parlar d’un suspense a la Recherche ja que a través de una sèrie d’esdeveniments, l’autor, protagonista principal de la novel·la acaba descobrint el sentit de la vida i de la literatura mitjançant una reflexió sobre el temps i l’amor.
En teoria només llegint tota la Recherche, un podia fer-se amb el misteri d’aquest secret de la existència humana. Proust quan parlava de la seva obra s’encarregà d’entretenir aquest misteri i de fer créixer aquest suspens una mica com J.K. Rowling ha fet durant tots aquests darrers anys amb Harry Potter que ha convidat inconscientment al lector a entrar en un món sense sortida.
Si analitzem avui aquesta correspondència entre autor i editor, podem veure que la relació entre les editors i els autors ha canviat amb els temps. En els anys 1900, l’autor s’implicava en el procés d’edició (enquadernació, tipus de paper, format, preu) participant com hem vist en un tipus de promoció dels seus escrits. Proust i Brun van acordar fer una edició numerada de només cinc exemplars en paper washi o paper Japó (papier japonais) d’una bellesa extrema, el paper escollit és un paper reputat per ser el més maco del món ja que Proust estava convençut que el seu text enamoraria el lector delicat i que només hi havia una manera de llegir la Recherche, passant les pàgines amb una gran cura.
Només cinc exemplars! Tres pertanyen a tres misteriosos propietaris, un altre es va perdre durant l’ocupació nazi i el darrer acaba de ser subhastat per Sotheby’s per un valor de 535.500 euros per donar-vos una idea de la raresa d’aquest exemplar i del valor que té l’obra bibliòfila de Proust avui en dia.
Si hi ha un escriptor mític és Marcel Proust, es divertit imaginar-se que aquest autor capaç de crear uns texts sublims sobre el pas del temps i de les emocions també tenia un sentit dels negocis i li interessaven els diners com o més que a un botiguer qualsevol. Si avui en dia els autors dissimulen el seu afany de guanyar-se la vida, en aquells temps els autors no se’n amagaven, la majoria d’ells es relacionaven molt amb les altres persones car només venien si se’ls coneixia també socialment, si el que deien en els salons i els sopars mundans interessava i convencia a l’entorn social.
Ras i curt els escriptors també solien ser persones que sabien prendre la paraula en públic i parlar per convèncer, prenent partit, implicant-se en causes publiques i socials. Amb el temps, l’escriptor s’ha fet més transparent, allunyant-se dels sorolls del món per poder crear des d’una bombolla i de tant en tant sortir del silenci per guanyar un premi i finalment prendre la paraula.
És doncs del tot sorprenent que un dels texts més emblemàtics de la literatura universal hagi vist el dia amb tantes dificultats, gràcies a una promoció que podríem qualificar de quasi corrupta per part de l’autor que fins i tot pagà 300 francs de l’època per obtenir en el diari Le Figaro una critica elogiosa de la seva obra.
Un cop arrencada la publicació de la Recherche i sabent que Proust no tenia cap intenció de parar d’escriure, ben al contrari, Gallimard que havia rebutjat la publicació de l’obra inicialment i observant l’èxit que va tenir el text, torna a fer una proposta a Proust prometent-li el seu total suport. És finalment amb Gallimard que Proust guanyarà el premi Goncourt l’any 1916 per el segon volum de la Recherche, A l’ombre des jeunes filles en fleurs.
També és interessant observar fins a quin punt l’obra de Proust permet d’una part, reflexionar sobre la relació editorial que tenien els escriptors cap a principis del segle XX i, de l’altra també permet descobrir la diferencia entre el que anomenen edició critica, edició del text, de l’obra i l’edició genètica que és aquella edició que posa a disposició del lector tota la gènesi de l’obra, tots els documents que abans de que el text literari vegi la llum pública s’escriuen sobre l’obra, no només per l’autor mateix sinó també per intel·lectuals, editors, polítics, etc. Si us interessa saber més sobre aquesta diferencia fonamental entre edició critica i edició genètica, podeu llegir el document següent editat per Persée http://www.persee.fr/docAsPDF/litt_0047-4800_1992_num_88_4_1558.pdf
La BnF permet seguir molt detalladament l’evolució de l’obra de Proust i la complexitat editorial que hem intentat explicar i que hi ha darrera d’una obra literària tant enigmàtica. Feu un cop d’ull a l’exposició anomenada Marcel Proust, l’itinéraire d’une écriture que ben segur us engrescarà.
I llegiu a Proust, si no us atreviu en francès, ho podeu fer en d’altres idiomes. En català l’han traduït Jaume Bofill, Maria Aurèlia Capmany, Joan Casas, Anna Casassas, Valèria Gaillard, Josep Maria Pinto, Manel Pla, Jaume Vidal,
Fonts d’informació
Catàleg general de la BnF http://catalogue.bnf.fr/ark:/12148/cb11940457r
Dezon-Jones Élyane (1992). “Éditer Proust : hier, aujourd'hui et peut-être demain”. Littérature, n° 88, p. 46-53. Doi : 10.3406/litt.1992.1558.
[i] Du côté de chez Swann, À l'ombre des jeunes filles en fleurs, Le côté de Guermantes, Sodome et Gomorrhe, La prisonnière, Albertine disparue, Le temps retrouvé
Comments