Alguns indrets del món han recuperat paradoxalment la pau que havien perdut. L’altre dia mirant un programa de viatges, ens vàrem passejar per els carrers de Venècia. Venècia com Barcelona està sotmesa des de fa molts anys a una pressió turística terrible, maltractada quotidianament per turistes que desembarquen per milers per envair-la i treure-li l’aire o les ganes de seguir sent una ciutat amb els seus ciutadans.
Di Tiziano Vecellio - Opera propria, CC BY 3.0
Es com si des del mar Mediterrani , que li portà en els seus inicis, riquesa i saviesa, la màgia d’orient des de la Xina i l’Índia, des de aquest mar qui li canvià el seu destí i que la protegia de la invasió dels pobles germànics en el moment de la seva formació al segle V, ara li arribés, tota la violència de la qual som capaços.
Es com si de la resplendor del coneixement i de la intel·ligència sensible haguéssim passat en un no res a la foscor, a la superficialitat i al crim contra la humanitat.
Venècia va ser més que una ciutat, va ser una escola artística, una escola de valors i de pràctiques amb un impacte a totes les arts, anomenada escola veneciana, influint a mestres d’arreu com Rubens i Velázquez, acollint el naixement de moviments transcendents com el de la pintura barroca al segle XVI i de genis com Antonio Vivaldi[1] que va transformar la música inspirat pels carrers de Venecià al capvespre i pels seus ponts convertint-los en una partitura sublim.
Avui, sembla que passejar-s’hi serenament torna un altre cop a ser possible, es te la sensació que si Venècia ha aportat la llum al món i a la nostra civilització, hauríem de poder retrobar-la al principi del segle XXI ara que tot sembla enfosquit irremeiablement.
El programa de televisió (que comentava més amunt) ens porta a molts llocs emblemàtics de la ciutat, pels seus museus, teatres i restaurants i és tant absoluta la bellesa de Venècia que només pot ser el fruit de molta sensibilitat, de molt treball i de molta perseverança. Prenem consciència de l’experiència de Venecià com a ciutat, hi ha tanta energia emmagatzemada, tants destins, tantes il·lusions, tantes llàgrimes que traslladen els seus canals que ens torna a guanyar l’esperança.
Passejant amb la periodista del programa, a tocar de la majestuosa plaça San Marco anem a parar a la Biblioteca Marciana, de l’arquitecte Sansovino[2], i pujant la escalinata fins el primer pis, aixecant el cap per veure on ens portarà aquesta ascensió enigmàtica i al bell mig del sostre del vestíbul, es fa la llum, com un miracle.
Sí la llum!!! de la mà del pintor Tiziano Vecellio di Gregorio amb una pintura anomenada La Saviesa situada al bell mig del vestíbul, abans d’entrar a la Sala de la Biblioteca. La Sapienza en italià, volant pels núvols, eterna per sempre més, com un somni.
Aquest pintura la va pintar Tiziano (1490-1576) al 1560 quan ja havia arribat a la maduresa, i ens convidava a gaudir-ne. Moment de serenor, d’equilibri, nodrits finalment per les experiències del passat, les bones, les dolentes, ja arriba la tranquil·litat amb la possibilitat de deixar espai al pensament, aparcar el soroll fora per pensar amb prudència[3] un nou món.
Amb aquesta llum, de sobte, arriba la solució a tota la nostra desesperança. Una llum que porten el més d’un milió de llibres impresos, 13.000 manuscrits, 2.883 incunables i 24. 055 llibres editats entre 1500 i 1600. Molts manuscrits il·luminats, partitures de musica com per exemple les de la opera de Francesco Cavalli (1602-1676). La llum està aquí mateix, ens la tenen guardada des del 1537 amb una delicadesa sublima, com si fos la flama d’una espelma al vent, els bibliotecaris i la seva meticulositat.
La Biblioteca Marciana acaba de ser renovada, tots els murals, les pintures dels sostres han estat restaurades i ens porten un altre cop a reflexionar. No cal anar-hi tots plegats un altre cop quan s’aixequin les restriccions, a fer-s’hi selfies, però si que cal que aixequem el cap i comencem a pensar com s’ha edificat aquest centre del saber amb coneixement i prudència amb generositat i amb política cultural de la bona.
Sense l’amor per la cultura i la passió per la bellesa, no tindríem avui accés al sentit fonamental que té el nostre passat, és a dir, a la nostra experiència com a humanitat.
L’any 1362, Petrarca va llegar la seva biblioteca a la ciutat fent una donació important a la seva mort, ell ja somniava amb una biblioteca pública, per tots, apassionat amb la idea de compartir el coneixement per tal de vèncer la foscor. El somni de Petrarca va començar amb un dibuix, va fer els plànols d’una biblioteca publica que no es va poder dur a terme abans del 1537 car els somnis no sempre es realitzen immediatament.
Moltes obres de la Marciana provenen inicialment de Constantinoble (Istanbul) després de la derrota de mans dels otomans cosa que converteix Venecià en el centre dels estudis grecs, però la Biblioteca Marciana es consolida gràcies al temps i a moltes donacions apassionades de particulars al llarg dels segles. Al 1603, surt una llei inèdita, prova absoluta de la maduresa d’una política cultural innovadora, que obliga a tots els impressors a donar sistemàticament un exemplar de cada obra publicada, a la biblioteca.
Avui la Marciana gaudeix de l’estatut de Biblioteca pública, biblioteca d’estat. El desig de Petrarca ha estat respectat i potser ens dona una idea de com han de ser els desitjos per l’any que comença enguany.
Els desitjos es realitzen tard o d’hora, però no és el més important el quan, el que sí és important, és que han de ser intel·ligents i sensibles.
Des de Wowbook, en un any difícil, us ajudarem a construir aquests desitjos particulars i diferents per transformar-los en una realitat que duri per sempre o en un altre renaixement del qual sortirem un cop més enfortits.
[1] Antonio Vivaldi és el màxim representant de la música barroca i del seu resplandor, garant del gènere del Concierto. La seva obra més célebre és la serie per violi i orquestra Les quatre estacions. [2] Bibilioteca Sansoviana de Sansovino, nom del seu arquitecte, és l’altre nom de la Biblioteca Marciana. No sempre ha estat situada al mateix lloc i ha tingut una construcció bastant accidentada i lenta. També s’anomena Biblioteca Nacional de Sant Marc i no s’ha de confondre amb el arxiu estatal de la República de Venècia. [3]Tiziano també va pintar una Al·legoria de la Prudència 1565-1570, National Gallery de Londres, que il·lustra el passat, el present i el futur, tres perspectives, tres edats. A l’obra hi ha una inscripció al damunt en llatí EX PRAETERITO/PRAESENS PRUDENTER AGIT/NE FUTURA ACTIONẼ DETURPET (Des de l'experiència del passat/prudència en els actes del present/per no fer malbé els actes del futur.)